Aquest recull de poemes que us lliuro ara i que va encapçalat amb el títol d’Obro el calaix de l’arbre va ser redactat a principis de l’any 2005 a casa dels meus pares, o sigui, on fou casa meva quan jo era petit. La tria del lloc on he escrit aquestes paraules i la forma i el contingut que han acabat adoptant la vaig decidir a finals de l’any 2004, després d’un període de la meva vida ple d’estimulants i a la vegada inesperats sobresalts. I aquesta tria de lloc, forma i contingut no va ser feta a l’atzar o per pura necessitat, sinó que va ser del tot volguda i premeditada.
La vida mateixa ja és un bon sobresalt, oi?
Dels records de quan era petit me n’estimo especialment un, que guardo en el meu particular calaix de l’arbre familiar en un lloc ben a mà. I és el record que tinc dels sotracs de les rodes dels carros tirats per mules que em portaven al tros de matinada, passant per polsegosos camins d’un poble de la comarca del Segrià dels anys setanta –Alcarràs–, adobats amb pedres com muntanyes i sots com cràters. Camins on vaig aprendre que no només les mamelles se’t regiren amb el big bang cel·lular que et produeixen a l’organisme les rodes d’un carro sota la batuta implacable d’una mula interpretant la partitura d’un camí pedregós, sinó que també les neurones del cervell se’t revolten al ritme trepidant que et marca el destí indefugible que et porta d’una banda a la feina –si se’n pot dir així– i de l’altra també a la sortida del sol, alhora. De la tranquil·litat de la nit al despertar sorollós d’enfrontar-te a la vida molt abans de que surti el sol. Allí van sorgir els meus primers poemes.
A 178 quilòmetres de distància d’aquelles terres he escrit aquest llibre i ho he fet aplicant una fórmula que vaig aprendre fa 30 anys, la qual cosa demostra una vegada més que per més que ja siguem capaços d’enviar trastos a l’espai exterior a gran velocitat, sovint per recórrer distàncies infinitament més curtes encara tardem anys i panys. En aquest cas 30.
Aquest és un llibre sobre el bosc i sobre la ciutat, sobre la pau i sobre la barbàrie, que transcorre en una terra que anomeno Conreria, terra on està situat en el meu imaginari el lloc on he escrit el llibre. Però també és un llibre sobre el sobresalt. I està escrit pensant en que el lector pateixi i gaudeixi alhora dels sotracs que provoca un viatge al cor mateix del bosc per un camí difícil, sec, ferotge. La lectura d’aquestes línies vol treure el lector del llit o del sofà molt abans de la sortida del sol i sacsejar-li les mamelles i les neurones perquè d’una vegada emprengui un viatge al cor del bosc. No sé si ho aconsegueix, però reconec que no li he posat fàcil. La literatura és a vida o mort, oi? Doncs juguem amb les cartes destapades, no us sembla?
Aquest llibre ha estat escrit en català només per accident: la meva llengua materna és el català i no pas el francès, l’anglès o el castellà. I si l’única pàtria possible és l’idioma, com deia el poeta, la meva ha de ser doncs el català, no pas Catalunya. I, que ningú s’equivoqui, tampoc és ni de lluny la meva pàtria això que els profetes de la plaça Sant Jaume anomenen ‘la literatura catalana’. I encara menys en els temps de corren. Si bé és veritat que ha existit una Catalunya literària que vaig estimar i que encara estimo, no és menys cert que ja fa temps que forma part del meu passat i no pas del meu present. No vull tenir res a veure amb l’univers carregat de premis, creus i medalles de la cultura catalana d’avui dia. Jo escric per viure, ells escriuen per guanyar-se la vida o la foto. Jo, la vida, ja me l’he guanyat fa temps i la foto ja me la van fer quan era petit, anava de mariner i ben pentinat. Em sento contemporani de molta gent que escriu en català com jo i que la seva pàtria també és l’idioma en que escriu, com també em sento contemporani de molts d’altres que escriuen en anglès, en francès, en castellà o en mandarí.
Maig de 2005
