A la lluna em despentino
i se m’inflen els pulmons.
Veig que la terra s’atura
i l’home torna a pensar.
Sé que comença la festa,
raja cava pels balcons.
Dues llambordes sospiren.
La gespa no pot esperar.
El primer arbre despunta.
Ja ningú ho podrà aturar?
Em desperta el cagaelàstics!
Per què m’emprenyes de tan lluny
i em manes que torni de tot?
Quin neguit tens que et desvetlla,
si sempre has estat roncant?
Què t’agafa a aquestes hores
que a la lluna hi fa diumenge?
N’hi ha per llogar-hi cadires!
Apa, va!
Deixa’m en pau!
Estàs carregat de rellotges!
