Hi ha un nen ajupit
que plora de fam.
Esteses les mans
demana la pluja.
A dalt d’un balcó
hi ha un home que crida:
el poema no rima!
No entenc el que diu.
De vespres sordejo
i em perdo els seus cants.
El nen se m’apropa
i em xiula a l’orella:
Tinc gana, home gran.
Convoco la pluja
i plego el paraigües.
Alço el puny dret.
i al cel busco pa.
La gent no s’atura
tots miren a terra,
però algú xiuxiueja:
el poema no rima…
No entenc el que diu.
De vespres sordejo
i em perdo els seus cants.
L’aigua no ens arriba.
La paciència ens ofega.
Hi ha un banc
que està obert
amb les portes tancades.
La gent guarda l’aigua
a llocs ben estranys.
Truquem a la porta
i no ens deixen passar.
A dins, uniformes,
armats, parlen sols.
El poema no rima?
No entenc el que diuen.
De vespres sordejo
i em perdo els seus cants.
Esbotzo la porta
i em trenco la crisma.
De pa ni una gota.
El nen parla clar:
El poema no rima,
ni rimarà mai.
