Per a Màrius Díaz, ciutadà de Monte Pedido
A la biblioteca de pedra
hi ha un home que et mira als ulls
i et jura que li parlen els arbres.
A mitja tarda es desperta
i surt descalç a beure aigua.
Sempre entoma el vent de cara,
sap que el crida la muntanya.
No parla ni mou els llavis,
només para bé les orelles.
No gasta cadires per seure,
es gronxa assegut a un trapezi
i amb el va i ve de les onades,
apareixen antigues històries
d’una ciutat mig ofegada.
Li parlen d’allò que va perdre
i que algú enterrà d’amagat.
Quan n’està tip i s’aixeca,
saluda una a una les branques,
s’eixuga la boca amb el braç
i sempre troba el prestatge
on reposa el llibre d’arrels
que li desxifra el missatge:
Camina amb la cara ben alta.
Viu el que ets i no t’amaguis,
que tu ets tu i també molts altres
que es beuen la vida sencera
com un glop de tramuntana.
A la biblioteca de pedra
hi ha un home que et mira als ulls
i et jura que li parlen els arbres.
