La vida mateixa ja és un bon sobresalt, oi?

Dels records de quan era petit me n’estimo especialment un, que guardo en el meu particular calaix de l’arbre familiar en un lloc ben a mà. I és el record que tinc dels sotracs de les rodes dels carros tirats per mules que em portaven al tros de matinada, passant per polsegosos camins d’un poble de la comarca del Segrià dels anys setanta –Alcarràs–, adobats amb pedres com muntanyes i sots com cràters. Camins on vaig aprendre que no només les mamelles se’t regiren amb el big bang cel·lular que et produeixen a l’organisme les rodes d’un carro sota la batuta implacable d’una mula interpretant la partitura d’un camí pedregós, sinó que també les neurones del cervell se’t revolten al ritme trepidant que et marca el destí indefugible que et porta d’una banda a la feina –si se’n pot dir així– i de l’altra també a la sortida del sol, alhora. De la tranquil·litat de la nit al despertar sorollós d’enfrontar-te a la vida molt abans de que surti el sol. Allí van sorgir els meus primers poemes.

A 178 quilòmetres de distància d’aquelles terres he escrit aquest llibre i ho he fet aplicant una fórmula que vaig aprendre fa 30 anys, la qual cosa demostra una vegada més que per més que ja siguem capaços d’enviar trastos a l’espai exterior a gran velocitat, sovint per recórrer distàncies infinitament més curtes encara tardem anys i panys. En aquest cas 30.

Aquest és un llibre sobre el bosc i sobre la ciutat, sobre la pau i sobre la barbàrie, que transcorre en una terra que anomeno Conreria, terra on està situat en el meu imaginari el lloc on he escrit el llibre. Però també és un llibre sobre el sobresalt. I està escrit pensant en que el lector pateixi i gaudeixi alhora dels sotracs que provoca un viatge al cor mateix del bosc per un camí difícil, sec, ferotge. La lectura d’aquestes línies vol treure el lector del llit o del sofà molt abans de la sortida del sol i sacsejar-li les mamelles i les neurones perquè d’una vegada emprengui un viatge al cor del bosc. No sé si ho aconsegueix, però reconec que no li he posat fàcil. La literatura és a vida o mort, oi? Doncs juguem amb les cartes destapades, no us sembla?

Aquest llibre ha estat escrit en català només per accident: la meva llengua materna és el català i no pas el francès, l’anglès o el castellà. I si l’única pàtria possible és l’idioma, com deia el poeta, la meva ha de ser doncs el català, no pas Catalunya. I, que ningú s’equivoqui, tampoc és ni de lluny la meva pàtria això que els profetes de la plaça Sant Jaume anomenen ‘la literatura catalana’. I encara menys en els temps de corren. Si bé és veritat que ha existit una Catalunya literària que vaig estimar i que encara estimo, no és menys cert que ja fa temps que forma part del meu passat i no pas del meu present. No vull tenir res a veure amb l’univers carregat de premis, creus i medalles de la cultura catalana d’avui dia. Jo escric per viure, ells escriuen per guanyar-se la vida o la foto. Jo, la vida, ja me l’he guanyat fa temps i la foto ja me la van fer quan era petit, anava de mariner i ben pentinat. Em sento contemporani de molta gent que escriu en català com jo i que la seva pàtria també és l’idioma en que escriu, com també em sento contemporani de molts d’altres que escriuen en anglès, en francès, en castellà o en mandarí.

Maig de 2005

A l’artèria faig córrer la veu

que deixo la porta oberta

i que vessi el que ha de vessar.

Hi ha llocs on no se’m vol,

però ara escric sola i a casa.

Avui deixo la porta oberta

i que entri qui vulgui entrar.

No em cal ni amagar les claus.

No hi ha cap pany per tancar.

Avui deixo la porta oberta

i que passi qui vulgui passar.

Allò que és meu és teu.

La meva veu pot ser teva.

Avui deixo la porta oberta

i que parli qui vulgui parlar.

que plora de fam.

Esteses les mans

demana la pluja.

A dalt d’un balcó

hi ha un home que crida:

el poema no rima!

No entenc el que diu.

De vespres sordejo

i em perdo els seus cants.

El nen se m’apropa

i em xiula a l’orella:

Tinc gana, home gran.

Convoco la pluja

i plego el paraigües.

Alço el puny dret.

i al cel busco pa.

La gent no s’atura

tots miren a terra,

però algú xiuxiueja:

el poema no rima…

No entenc el que diu.

De vespres sordejo

i em perdo els seus cants.

L’aigua no ens arriba.

La paciència ens ofega.

Hi ha un banc

que està obert

amb les portes tancades.

La gent guarda l’aigua

a llocs ben estranys.

Truquem a la porta

i no ens deixen passar.

A dins, uniformes,

armats, parlen sols.

El poema no rima?

No entenc el que diuen.

De vespres sordejo

i em perdo els seus cants.

Esbotzo la porta

i em trenco la crisma.

De pa ni una gota.

El nen parla clar:

El poema no rima,

ni rimarà mai.

m’agafa distret.

Fa un vent

del que emprenya.

M’hi giro d’esquena

i em calo el barret.

Tinc els peus baldats.

Les cames m’aguanten,

però els ulls em fan figa.

La pluja d’estels,

m’agafa distret.

Hi ha un home que vota

i em diu que m’hi apunti.

Em branda un paper

que vol que llegeixi.

Les cames m’aguanten,

però els ulls em fan figa.

Tinc els peus baldats.

La pluja d’estels

m’agafa distret.

Una noia descalça

que salta a la corda

em xiula cançons

i em convida a jugar

a fet i amagar.

Se m’obren els ulls

i els peus ja no pesen.

Ara ballen tot sols.

M’amago de l’home

que vol que m’hi apunti

i començo a botar.

Ara sí.

Ara sí

que la pluja d’estels

m’agafa despert.

potser m’ho creuré.

Que de nits

encara guixen

i no és per guanyar-se la vida?

Que per la tarda

encara somien

i no és per combatre la son?

Que de matins

encara s’alcen

i no és per rematar els mots

que ens queden al diccionari?

Que encara hi ha gent que escriu poesia?

Que encara n’hi ha més com tu

que fins i tot la llegeixen?

Deixa-ho. Va.

No cal que em pessiguis.

Si has fet moure una muntanya

jo et compraré un quilo de fe.

que cerqui albes

en mig de la negra nit.

Sé que m’entesto

i pregono lluites

per sofàs on no s’hi cap

de tant de filòsof pansit,

que porta segles cansat

i massa acostumat

a tants crits.

Però jo encara camino i somio,

car he dit sempre

i no canvio,

que estaré al costat dels pobres.

Qui sàpiga llegir que llegeixi,

ho escriuré amb lletra ben clara:

la utopia és la que em guia

i no em penso apartar d’ella.

No hi ha cap causa perduda,

només hi ha causes per guanyar.

Si en comptes de fer caure bombes

els avions fessin ploure pans

les guerres s’acabarien abans.

ens disfressem de petits.

Ens traiem els rellotges

i escampem els segons.

Hem comptat quinze passes

i ja hem trobat vint raons.

Si mireu dins el cove

ens hi veureu caminar.

El metge em diu: respiri.

Però jo el que vull és plorar.

Deixeu-nos en pau,

que a tots dos

ens convé somiar.

i se m’inflen els pulmons.

Veig que la terra s’atura

i l’home torna a pensar.

Sé que comença la festa,

raja cava pels balcons.

Dues llambordes sospiren.

La gespa no pot esperar.

El primer arbre despunta.

Ja ningú ho podrà aturar?

Em desperta el cagaelàstics!

Per què m’emprenyes de tan lluny

i em manes que torni de tot?

Quin neguit tens que et desvetlla,

si sempre has estat roncant?

Què t’agafa a aquestes hores

que a la lluna hi fa diumenge?

N’hi ha per llogar-hi cadires!

Apa, va!

Deixa’m en pau!

Estàs carregat de rellotges!

La consigna és ben clara:

em calço les dues sabates

i ja hem trobo com a casa.

i salpar amb ‘La Veritat’.

Difícil tasca la meva

ara que el mar s’ha assecat.

Sé que a Conreria m’esperen

rius de tinta al meu abast.

Però és complicat arribar-hi,

sense aigua no es pot nedar.

Els vents poca premsa gasten

i han tancat el quiosc de mar.

Massa tard ens n’hem adonat

que el paper de diari calenta.

Jo també volia ser mariner

i salpar amb ‘La Veritat’.

Tornaré a fer punta al llapis,

però escriure sense veler…

No sé si me’n sortiré.